Meyerbeer reivindicat: Roberto Alagna protagonitza 'Vasco de Gama' a la Deutsche Oper de Berlín

Només a Berlín poden passar coses com aquesta. Menys de tres hores després d’acabar la funció de Die Meistersinger von Nürnberg a la Staatsoper, la Deutsche Oper estrenava una nova producció de Vasco de Gama, altrament coneguda com L’Africaine. Wagner contra Meyerbeer en un sol dia, la proposta era irresistible, i si bé no hi ha cap dubte de qui és el geni, l’altre posseïa un talent considerable del qual la seva òpera pòstuma és un bon (tot i que no el millor) exemple.

Després d’una lectura concertant, el curs passat, de Le pardon de Plöermel (o Dinorah), aquest Vasco s’emmarca en un projecte de gran abast de la Deutsche Oper per reivindicar l’obra de Meyerbeer i que inclourà també Les Huguenots i Le Prophète. La companyia berlinesa va prendre com a punt de partida l’edició crítica presentada el 2013 a Chemnitz que recuperava molta música tallada per Fétis, responsable de preparar el material de l’estrena de l’òpera un any després de la mort del compositor amb el títol de L’africaine (encara que la protagonista és índia!). La producció de Berlín no va arribar a les 4 hores i quart de música de la versió discogràfica editada per CPO a partir de les funcions de Chemnitz, però vam tenir més música que al muntatge de La Fenice de Venècia comentat aquí. La impressió global de l’obra és, a grans trets, la mateixa: molts fragments preciosos, un sentit de la convenció ben entesa (adaptada, més que no pas subvertida) però també notables caigudes de tensió.

Aquesta grand opéra, com d’altres, no és ideològicament neutra, tot i que tampoc s’hauria de caure en la temptació de veure-hi més coses de les que la seva estructura melodramàtica permet. I en aquest cas el llibretista Eugène Scribe (també desaparegut abans de l’estrena), tot i la dispersió que genera un pentàgon amorós -Vasco està entremig de Sélika i Inès, però la primera és estimada per Nélusko i la segona desitjada per Don Pédro- banyat amb una confrontació entre cultures i religions, al capdavall el que va escriure és la típica història del sacrifici d’una noia de gran noblesa de cor per un heroi inconscient. I ja sabem des del començament que l’home blanc no es quedarà amb la noia exòtica.

Vera Nemirova intenta donar gruix i rellevància contemporània a la història i no se’n surt, gràcies a un seguit de clixés i moments risibles. El decorat de Jens Kilian tenia les seves virtuts pràctiques, amb un gran plafó amb un mapamundi que servia tant de taula de reunions com de coberta de vaixell, envoltat d’estructures mòbils en forma de vela, com era d’esperar en una òpera sobre un navegant. El vestuari contemporani de Marie-Thérèse Jossen tenia com a excepció uns uniformes militars més propis de fa un segle i mig, mentre que Vasco estava inspirat en Che Guevara, amb una samarreta, no amb l’efígie del cèlebre revolucionari sinó del propi explorador portuguès. Un element recurrent són els vaixells de paper de totes mides, símbol de l’anhel infantil per les aventures que caracteritza el protagonista. De fet, la seva estimada Inès va vestida al començament de col·legiala. Els dos primers actes transcorren sense gaire ensurts (Nemirova caracteritza els esclaus indis que porta Vasco com a refugiats, sense anar gaire més enllà). Les coses es torcen a l’acte tercer, amb el casament d’Inès amb Don Pedro convertit en una escena kitsch dels anys 50 amb profusió de monges. La mateixa Sélika és aculturada violentament i vestida de monja, mentre que Nélusko viola sense miraments una noia durant la balada d’Adamastor. L’acte acaba amb la massacre dels portuguesos a mans dels pirates indis a cop de metralladora, moment en què el públic berlinès va dir prou i va xiular de valent. I això que la matança està en la trama. En els dos últims actes, ja en els jardins paradisíacs del palau de Sélika, Nemirova no aconsegueix salvar una dramatúrgia feble, recorrent a un exotisme light (el llit de flors, de lluny, semblava una pizza). Al final, després de la immolació de Sélika pels efluvis mortífers de la flor de les metzines de pometa, Inès marxa en el vaixell de paper del començament, mentre que l’egocèntric Vasco es dirigeix sol cap a noves terres i aventures.

La versió d’Enrique Mazzola (responsable, suposo, dels talls efectuats) va ser de gran eficàcia, sense alambinaments sobrers, amb una bona prestació d’un cor i una orquestra notables. No serà una batuta genial capaç de fer creure que Meyerbeer és millor del que és, però sí que prou bona com per assegurar que el compositor alemany no és una anècdota oblidada en la història de l’òpera. Berlín va reunir un repartiment potent amb Roberto Alagna com a pal de paller. Ai las, el dia de l’estrena estava malalt, i es va notar amb aguts durs i difícils. Ara bé, fins i tot en condicions no òptimes va ser un goig escoltar un francès cantat tan bell com el d’un Alagna que, en tot cas, mai es va amagar, anant a totes amb una generositat encomiable. Sophie Koch, té una dicció menys nítida, que no va afectar gaire una Sélika emotiva, un xic tensa a vegades, no debades la mezzosoprano ha evolucionat cap a un repertori més feixuc. A Nino Machaidze sí que no se l’entenia quasi res, i un cop superada una ària inicial estrident, es va centrar en una Inès que es beneficiava de la seguretat del seu agut. Magnífic de començament a final el Nélusko de Markus Brück, veu ferma, òptim francès i frasejador amb caràcter que va saber evitar retratar el personatge com un mer salvatge intolerant. Bona impressió la causada pel Don Pédro de Seth Carico, mentre que el Gran Inquisidor de Dong-Hwan Lee i el Gran Sacerdot de Brahma d’Albert Pesendorfer van ser les dues cares no gaire amables del poder religiós. Després de Venècia i Berlín, Vasco de Gama / L’Africaine encara espera el muntatge que li faci plena justícia.

Fotos: Bettina Stöss