Barrie Kosky i Vladimir Jurowski signen a Munic una impactant producció de 'L'àngel de foc' de Prokofiev

Les òperes de Prokofiev segueixen ocupant els marges del repertori, tot i que hi ha títols d’especial interès. Una de les més singulars és L’àngel de foc, composta entre 1920 i 1924 però no estrenada fins després de la mort del compositor rus. Haig de confessar certa predisposició cap a aquesta òpera, protagonista de la meva primera visita al Covent Garden un llunyà 1992, però que no havia tornat a veure des de llavors. Els noms reunits al voltant de la nova producció de l’Òpera Estatal de Baviera bé justificaven la retrobada.

Amb llibret del propi Prokofiev basat en una novel·la de Valeri Briusov, L’àngel de foc és el retrat d’una obsessió acompanyat per una música agressiva i aclaparadora, al nivell d’una trama que es clou amb un frenesí fora mida en un convent de monges histèriques. No és estrany que el compositor volgués aprofitar material temàtic de la profusa partitura de l’òpera en la que seria la seva Simfonia núm.3. Tampoc és estrany que l’obra es representi poc a causa de dos motius bàsics. Per una banda, es necessiten un baríton i, sobretot, una soprano de resistència sobrehumana, encara més si l’obra s’interpreta sense entreacte, com va succeir a Munic. La segona dificultat, admesa per Prokofiev, és la pròpia història, centrada de forma quasi exclusiva en els dos protagonistes, Renata i Ruprecht, en les constants oscil·lacions en la seva tempestuosa relació, amanida per l’aparició puntual de figures coloristes, com el filòsof i mag Agrippa von Nettesheim, o uns vells coneguts dels escenaris lírics com Faust i Mefistòfil.

Renata viu obsedida per Madiel, un àngel flamíger que se li apareix de nena. Quan la jove madura i vol anar més enllà, la criatura desapareix, però temps després Renata creu reconèixer en el comte Heinrich l’objecte del seu desig. La seva relació també acaba, punt que marca més o menys l’inici de l’òpera. Perseguida per visions, Renata troba en el cavaller Ruprecht refugi i ajuda per buscar Heinrich. La cerca passa per diversos estadis d’amor-odi, amb Renata demanant a Ruprecht que mati Heinrich per desdir-se poc després, en una espiral descendent que culmina en tot un exorcisme. Barrie Kosky, intendent de la Komische Oper de Berlín i director d’escena d’aquest muntatge, dóna a la convulsa trama un gir brillant.

Tot passa dins d’una habitació d’hotel de luxe (no cal ni dir que Kosky mou l’acció del segle XVI a l’actualitat). En un pròleg mut, veiem Ruprecht com rep l’equipatge i com el servei d’habitacions li prepara el sopar, fins que, de cop i volta, de sota el llit, apareix una dona en pijama. És el punt d’arrencada d’un joc obsessiu entre home i dona, de posseïdors i posseïts, de canvis de rol, de fantasies cada cop més malaltisses i violentes que es desenvolupen en el brillantíssim decorat de Rebecca Ringst, col·laboradora habitual de Calixto Bieito. Una habitació de parets i elements mòbils que eixamplen o redueixen l’espai de forma angoixant, reforçat per una il·luminació magistral, per la rica varietat d’atmosferes, que signa Joachim Klein. Kosky incrementa el to fantasmagòric de les diverses aparicions que puntuen la trama (aquí el vestuari de Klaus Bruns juga un paper important), amb una participació destacada dels homes del Ballet de l’Òpera Estatal de Munic al servei de l’enèrgica coreografia d’Otto Pichler.

Primer són els homes amb luxós vestit de gala femení que acompanyen les admonicions del mag Agrippa, després els mascles del ball desenfrenat que tanca l’acte tercer per acabar en tot un carnaval a mig camí del transvestisme i el sadomasoquisme que acompanya Faust i Mefistòfil. Amb gran habilitat, i amb una minuciosa delineació de les diferents etapes per les quals passen Renata i Ruprecht, Kosky augmenta a cada acte la tensió fins arribar a un final cataclísmic. Les monges encomanades pel frenesí que Renata tenen el mateix aspecte que l’Inquisidor, llargues túniques i una careta amb el rostre de Crist amb la corona d’espines. L’èxtasi místic, en la seva accepció més brutal, és el joc final de la parella protagonista, que acaba, sola i exànime, en l’habitació ja del tot despullada. Els segons de silenci abans de l’apagada final de llums deixaven sense alè.

Si magnífica va ser la posada en escena, no menys sensacional va ser la versió musical de Vladimir Jurowski, un dels talents directorials més enlluernadors dels últims lustres en el que era el seu debut al fossat de Munic. Amb una orquestra en gran forma, Jurowski va aconseguir esclats anorreadors sense necessitat de fer grans escarafalls gestuals, amb una dosificació fèrria de la tensió que li permetia crear progressions d’una tensió quasi inaguantable. En aquest sentit, l’implacable arc dinàmic creat a l’acte cinquè va ser tota una lliçó, però la batuta no es va oblidar tampoc dels passatges més enigmàtics i inquietants.

Renata havia de ser Evelyn Herlitzius, una de les sopranos dramàtiques de referència del moment que va caure del projecte setmanes abans de l’estrena del muntatge. El seu lloc el va ocupar amb notable encert Svetlana Sozdateleva, de qui no tenia el gust, veu àmplia i ferma en tota l’extensió a qui es poden perdonar lleugeres inestabilitats (el rol no perdona i menys quan no hi ha descans) gràcies a una entrega total i un cant que intentava defugir el retrat monocromàtic de l’afligida protagonista. Un nivell similar el va mostrar el Ruprecht del tatuadíssim Evgeny Nikitin (els falsos tatuatges del ballet estaven inspirats en els seus?), eloqüent i ferm en totes les seves intervencions. De la llarga corrua de petits papers, entre els quals no hi havia cap baule feble, paga la pena destacar la sucosa Hostalera de Heike Grötzinger, la penetrant Vident d’Elena Manistina, el Faust de veu brunyida d’Igor Tsarkov, el Mefistòfil insidiós de Kevin Connors, l’autoritari Inquisidor de Goran Juric i, sobretot, un Vladimir Galouzine trompetejant a plaer sobre el brogit orquestral com a Agrippa von Nettesheim. Produccions d’aquesta mena són un bon recordatori, si en fa falta cap, de perquè l’Òpera Estatal de Baviera és un dels millors teatres del món.

Fotos: Wilfried Hösl