Sebastian Weigle i Harry Kupfer dirigeixen a l'Òpera de Frankfurt una nova producció d''Ivan Susanin' de Glinka

La mare de totes les òperes russes és, per consens general, Una vida pel tsar de Glinka, un títol no gaire fàcil de trobar en aquesta banda del teló d’acer, amb la qual cosa la possibilitat de veure-la per primer cop era prou atraient, i més si la producció la duia a terme una de les companyies alemanyes més premiades dels últims anys, l’Òpera de Frankfurt. En realitat, vaig veure Ivan Susanin, ja que Frankfurt va tornar al títol original del compositor abans que aquest el canviés arran de les lloances del tsar Nicolau I (també va ser el títol emprat en l’era soviètica, amb el llibret apropiadament modificat).

La tria del títol ja deixava entreveure que no estaríem davant una exaltació monàrquico-patriòtica com la que es desprèn de la trama d’aquest títol estrenat el 1836 a Sant Petersburg. Per situar-nos, estem en els anys posteriors al regnat de Boris Godunov, amb una inestabilitat política a Rússia que Polònia aprofita per intentar fer-se amb el país. Susanin enganya els invasors, desviant-los, al preu de la seva vida, de l’amagatall on es troba el futur tsar i fundador de la dinastia Romanov. Un altre indici de que el muntatge seguiria un altre camí el teníem al programa de mà, on s’anunciava una versió signada per Norbert Abels, dramaturg del teatre alemany, i el director d’escena de la producció, el veterà Harry Kupfer. Què implica tot plegat?

La trama es trasllada de començaments del segle XVII a plena Segona Guerra Mundial, amb Susanin i els seus convertits en partisans que resisteixen contra un invasor que ja no és polonès, sinó alemany. A l’acte segon, situat en el camp enemic, un gran tanc mostra la ruta que volen seguir els atacants: Berlín, Varsòvia, Berlín. No només això, els alemanys canten no pas en rus, sinó en alemany, en un exercici de realisme un punt pueril. Una altra conseqüència de l’opció dramatúrgica és que la partitura de Glinka pateix un cop de destral sever, alhora que aquest espectador va tenir una reacció esquizofrènica a l’intentar lligar l’ambientació bèl·lica amb els elements més descaradament rossinians de la música.

Perquè de música, a Ivan Susanin, n’hi ha molta, però d’acció, ben poca, la qual cosa planteja un repte notable al director d’escena. Kupfer no acaba de trobar el desllorigador. El decorat únic de Hans Schavernoch és prou evocador, un paisatge hivernal on emergeixen les ruïnes d’una església i dues campanes semidestruïdes. L’acte polonès, aquí alemany, té un ambient de festa d’alta societat (encara que el vestuari de Yan Tax no sigui gaire lluït), amanit amb vídeos de guerra i un ballet (el que en queda) amb una coreografia molt pobre d’idees. Al menys, Kupfer no juga la carta de la simbologia nazi, com tampoc la de la iconografia soviètica en l’epíleg triomfal, tot i que la referència a la Plaça Roja de Moscou és evident. Els oficials de l’exèrcit rus, situats en una tribuna mòbil, es treuen l’uniforme mentre, a davant, les dones porten la roba dels seus marits o fills morts en combat. En conjunt, un treball de Kupfer amb més ofici que inspiració, on la lloable intenció de mostrar una història universal de resistència contra l’inversor està llastada per una direcció tova.

L’escena final, musicalment aclaparadora, va posar a dura prova el cor de l’Òpera de Frankfurt, que s’hi va esgargamellar de valent perdent alguna ploma en el procés, però se’n va sortir en general, com també ho va fer l’orquestra sota la batuta del seu titular, Sebastian Weigle. La seva va ser una versió ben ponderada, sense decaïments (d’acord, les tisorades ajudaven), i un nou exemple de l’excel·lent feina que està duent a terme a la ciutat del Rin. A aquestes alçades de carrera, John Tomlinson difícilment baixa del forte, amb un cant farcit d’atacs forçats i sons no sempre agradables. El carisma, no obstant, roman intacte i el seu Ivan Susanin va assolir cotes colpidores a la gran ària de l’acte quart, abans de la seva mort. Aquesta és una de les escenes més extraordinàries de l’òpera, d’una densitat psicològica que només tornarem a trobar a Mussorgsky.

I és que una de les grandeses de l’obra és la seva combinació de drama, agilitats postrossinianes, elements de la grand opéra francesa (el ballet, per descomptat) i un perfum rus d’arrel popular (ja sigui un folklore real o inventat). L’heroi romàntic de l’obra, Bogdan Sobinin, va ser encarnat amb les agilitats i els pinyols necessaris pel tenor Anton Rositskiy, mentre que la seva estimada Antonida, filla de Susanin, va ser una Kateryna Kasper d’apropiada frescor, completant el reduït grup de protagonistes l’entranyable Vania de Katharina Magiera. Serà interessant algun dia poder veure un Ivan Susanin amb forces russes (això sí, sense un muntatge que caigui en la postal de coloraines). Però com a primera experiència, la versió de Frankfurt ha pagat prou la pena.

Fotos: Barbara Aumüller