La mare de totes les òperes russes és, per
consens general, Una vida pel tsar de
Glinka, un títol no gaire fàcil de trobar en aquesta banda del teló d’acer, amb
la qual cosa la possibilitat de veure-la per primer cop era prou atraient, i
més si la producció la duia a terme una de les companyies alemanyes més
premiades dels últims anys, l’Òpera de Frankfurt. En realitat, vaig veure Ivan Susanin, ja que Frankfurt va tornar
al títol original del compositor abans que aquest el canviés arran de les
lloances del tsar Nicolau I (també va ser el títol emprat en l’era soviètica,
amb el llibret apropiadament modificat).
La tria del títol ja deixava entreveure que no
estaríem davant una exaltació monàrquico-patriòtica com la que es desprèn de la
trama d’aquest títol estrenat el 1836 a Sant Petersburg. Per situar-nos, estem
en els anys posteriors al regnat de Boris Godunov, amb una inestabilitat política
a Rússia que Polònia aprofita per intentar fer-se amb el país. Susanin enganya
els invasors, desviant-los, al preu de la seva vida, de l’amagatall on es troba
el futur tsar i fundador de la dinastia Romanov. Un altre indici de que el
muntatge seguiria un altre camí el teníem al programa de mà, on s’anunciava una
versió signada per Norbert Abels, dramaturg del teatre alemany, i el director d’escena
de la producció, el veterà Harry Kupfer. Què implica tot plegat?
La trama es trasllada de començaments del
segle XVII a plena Segona Guerra Mundial, amb Susanin i els seus convertits en
partisans que resisteixen contra un invasor que ja no és polonès, sinó alemany.
A l’acte segon, situat en el camp enemic, un gran tanc mostra la ruta que volen
seguir els atacants: Berlín, Varsòvia, Berlín. No només això, els alemanys canten
no pas en rus, sinó en alemany, en un exercici de realisme un punt pueril. Una
altra conseqüència de l’opció dramatúrgica és que la partitura de Glinka pateix
un cop de destral sever, alhora que aquest espectador va tenir una reacció
esquizofrènica a l’intentar lligar l’ambientació bèl·lica amb els elements més
descaradament rossinians de la música.
Perquè de música, a Ivan Susanin, n’hi ha molta, però d’acció, ben poca, la qual cosa
planteja un repte notable al director d’escena. Kupfer no acaba de trobar el
desllorigador. El decorat únic de Hans Schavernoch és prou evocador, un
paisatge hivernal on emergeixen les ruïnes d’una església i dues campanes
semidestruïdes. L’acte polonès, aquí alemany, té un ambient de festa d’alta
societat (encara que el vestuari de Yan Tax no sigui gaire lluït), amanit amb
vídeos de guerra i un ballet (el que en queda) amb una coreografia molt pobre d’idees.
Al menys, Kupfer no juga la carta de la simbologia nazi, com tampoc la de la
iconografia soviètica en l’epíleg triomfal, tot i que la referència a la Plaça
Roja de Moscou és evident. Els oficials de l’exèrcit rus, situats en una
tribuna mòbil, es treuen l’uniforme mentre, a davant, les dones porten la roba
dels seus marits o fills morts en combat. En conjunt, un treball de Kupfer amb
més ofici que inspiració, on la lloable intenció de mostrar una història
universal de resistència contra l’inversor està llastada per una direcció tova.
L’escena final, musicalment aclaparadora, va
posar a dura prova el cor de l’Òpera de Frankfurt, que s’hi va esgargamellar de
valent perdent alguna ploma en el procés, però se’n va sortir en general, com
també ho va fer l’orquestra sota la batuta del seu titular, Sebastian Weigle.
La seva va ser una versió ben ponderada, sense decaïments (d’acord, les
tisorades ajudaven), i un nou exemple de l’excel·lent feina que està duent a
terme a la ciutat del Rin. A aquestes alçades de carrera, John Tomlinson
difícilment baixa del forte, amb un cant farcit d’atacs forçats i sons no
sempre agradables. El carisma, no obstant, roman intacte i el seu Ivan Susanin
va assolir cotes colpidores a la gran ària de l’acte quart, abans de la seva
mort. Aquesta és una de les escenes més extraordinàries de l’òpera, d’una
densitat psicològica que només tornarem a trobar a Mussorgsky.
I és que una de les grandeses de l’obra és la
seva combinació de drama, agilitats postrossinianes, elements de la grand opéra francesa (el ballet, per
descomptat) i un perfum rus d’arrel popular (ja sigui un folklore real o
inventat). L’heroi romàntic de l’obra, Bogdan Sobinin, va ser encarnat amb les
agilitats i els pinyols necessaris pel tenor Anton Rositskiy, mentre que la
seva estimada Antonida, filla de Susanin, va ser una Kateryna Kasper d’apropiada
frescor, completant el reduït grup de protagonistes l’entranyable Vania de
Katharina Magiera. Serà interessant algun dia poder veure un Ivan Susanin amb forces russes (això sí,
sense un muntatge que caigui en la postal de coloraines). Però com a primera
experiència, la versió de Frankfurt ha pagat prou la pena.
Fotos: Barbara Aumüller
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.