Entrades
Òpera de soprano o de tenor? Per si el títol
no ho deixa clar, el punt culminant de Lucia
di Lammermoor és la cèlebre escena de la bogeria de la protagonista. Això
no impedeix que sigui Edgardo qui clogui l’obra i que molts tenors hagin aconseguit
ser el centre d’atenció. El gran reclam del retorn d’una de les obres mestres
de Donizetti al Liceu era el debut com a Edgardo de Juan Diego Flórez, una de
les estrelles canores més estimades pel públic català (circumstància que el
teatre ha aprofitat per posar preus també estel·lars en quatre funcions).
Aquest ha estat un pas més en l’evolució del
tenor peruà cap a papers plenament lírics, en paral·lel a la progressió d’un
veu amb més gruix al centre. Vol dir això que ara Flórez té els recursos
escaients per a Edgardo? La resposta inicial seria no, fins i tot amb
l’atenuant d’un grapat de circumstàncies que no l’afavorien: el propi fet de
ser una primera aproximació, un decorat massa obert que no ajudava a la
projecció de la veu, la dimensió del teatre o una batuta no sempre curosa amb
el volum. El fraseig aristocràtic, l’elegància en la línia són inalterables,
sobretot en l’ària final per a la qual Flórez havia reservat prou forces. Però
un paper no és una ària, i en massa moments, sobretot de l’acte segon, la veu no
tenia ni l’amplitud ni la calidesa òptimes.
Elena Mosuc sí que domina tots els ressorts de
Lucia, amb un virtuosisme de bona llei, un registre sobreagut precís i una
cabal traducció dels diferents estadis del via crucis de la dissortada jove, un
cant impecable que va brillar sobretot en l’escena de la bogeria però que té el
contrapunt d’una certa fredor expressiva, una perfecció que deixa impassible. Sigui
com sigui, Mosuc i Flórez (justament ovacionats la nit de l’estrena) van estar
molt per sobre d’un repartiment discret, sobretot de l’Enrico monocrom de Marco
Caria, el Normanno de timbre ingrat de Jorge Rodríguez-Norton i l’Alisa poc
ajustada de Sandra Fernández. Albert Casals no va acabar de deixar petja com a
Arturo mentre que Simón Orfila, enfosquint artificialment la veu, va preferir,
com a Raimondo, la contundència a la subtilesa.
Comptat i debatut, la parella protagonista del
segon repartiment es van revelar com una Lucia i un Edgardo molt més
estimulants que els seus més coneguts antecessors. Amb una veu més lleugera
però no menys segura a nivell tècnic, María José Moreno va subratllar els
aspectes més dolços i fràgils de l’heroïna donizettiana, en una lectura que,
aquest cop sí, acabava emocionant. Crec que aquesta funció ha estat el millor
que he escoltat d’Ismael Jordi: la força comunicativa del seu fraseig està combinada
a la perfecció amb un sentit aristocràtic del bel canto, on l’art de les
gradacions, dels clarobscurs, dels matisos va tenir el seu zenit en una escena
final memorable. A més, l’entesa amb Moreno va ser absoluta. Llàstima que el
Liceu no se’ls ha gastat gaire en barítons, perquè Giorgio Caoduro va ser un
Enrico massa capficat en fer lluir de forma barroera el seu agut. Tampoc el
Raiomondo de Marko Mimica va ser un prodigi de subtilesa.
Comú als dos repartiments hi havia Marco
Armiliato, un director amb un ofici a prova de bombes, tot i que la seva versió
va ser gruixuda i tendent a un excés de morositat, més acusat encara (o al
menys a mi m’ho va semblar) la nit del segon cast. Ni orquestra ni cor
(s’escolten massa solistes) van donar el millor de les seves possibilitats. Curiositats
de la vida, l’anterior producció de Lucia
di Lammermoor al Liceu també venia importada de Zuric. La nova proposta de
Damiano Michieletto es va capficar més del marc simbòlic, amb les deambulacions
regulars d’un espectre femení, que de la direcció de personatges, força
limitada. Alguns recursos eren ben tòpics, com el vestuari feixistoide o, en
l’escena de la bogeria, la il·luminació rogenca de l’omnipresent torre de Pisa
de vidre i metall que vam haver d’aguantar durant tota la funció. Això sí, va
ser una sorpresa veure Lucia morint com Tosca.
[Versió ampliada del text publicat el 6 de
desembre al diari ARA]
Fotos: A. Bofill
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.