dilluns, 14 de desembre del 2015

Mosuc i Flórez, Moreno i Jordi: dos repartiments per a una fluixa producció de 'Lucia di Lammermoor' al Liceu



Òpera de soprano o de tenor? Per si el títol no ho deixa clar, el punt culminant de Lucia di Lammermoor és la cèlebre escena de la bogeria de la protagonista. Això no impedeix que sigui Edgardo qui clogui l’obra i que molts tenors hagin aconseguit ser el centre d’atenció. El gran reclam del retorn d’una de les obres mestres de Donizetti al Liceu era el debut com a Edgardo de Juan Diego Flórez, una de les estrelles canores més estimades pel públic català (circumstància que el teatre ha aprofitat per posar preus també estel·lars en quatre funcions).


Aquest ha estat un pas més en l’evolució del tenor peruà cap a papers plenament lírics, en paral·lel a la progressió d’un veu amb més gruix al centre. Vol dir això que ara Flórez té els recursos escaients per a Edgardo? La resposta inicial seria no, fins i tot amb l’atenuant d’un grapat de circumstàncies que no l’afavorien: el propi fet de ser una primera aproximació, un decorat massa obert que no ajudava a la projecció de la veu, la dimensió del teatre o una batuta no sempre curosa amb el volum. El fraseig aristocràtic, l’elegància en la línia són inalterables, sobretot en l’ària final per a la qual Flórez havia reservat prou forces. Però un paper no és una ària, i en massa moments, sobretot de l’acte segon, la veu no tenia ni l’amplitud ni la calidesa òptimes.


Elena Mosuc sí que domina tots els ressorts de Lucia, amb un virtuosisme de bona llei, un registre sobreagut precís i una cabal traducció dels diferents estadis del via crucis de la dissortada jove, un cant impecable que va brillar sobretot en l’escena de la bogeria però que té el contrapunt d’una certa fredor expressiva, una perfecció que deixa impassible. Sigui com sigui, Mosuc i Flórez (justament ovacionats la nit de l’estrena) van estar molt per sobre d’un repartiment discret, sobretot de l’Enrico monocrom de Marco Caria, el Normanno de timbre ingrat de Jorge Rodríguez-Norton i l’Alisa poc ajustada de Sandra Fernández. Albert Casals no va acabar de deixar petja com a Arturo mentre que Simón Orfila, enfosquint artificialment la veu, va preferir, com a Raimondo, la contundència a la subtilesa. 


Comptat i debatut, la parella protagonista del segon repartiment es van revelar com una Lucia i un Edgardo molt més estimulants que els seus més coneguts antecessors. Amb una veu més lleugera però no menys segura a nivell tècnic, María José Moreno va subratllar els aspectes més dolços i fràgils de l’heroïna donizettiana, en una lectura que, aquest cop sí, acabava emocionant. Crec que aquesta funció ha estat el millor que he escoltat d’Ismael Jordi: la força comunicativa del seu fraseig està combinada a la perfecció amb un sentit aristocràtic del bel canto, on l’art de les gradacions, dels clarobscurs, dels matisos va tenir el seu zenit en una escena final memorable. A més, l’entesa amb Moreno va ser absoluta. Llàstima que el Liceu no se’ls ha gastat gaire en barítons, perquè Giorgio Caoduro va ser un Enrico massa capficat en fer lluir de forma barroera el seu agut. Tampoc el Raiomondo de Marko Mimica va ser un prodigi de subtilesa. 


Comú als dos repartiments hi havia Marco Armiliato, un director amb un ofici a prova de bombes, tot i que la seva versió va ser gruixuda i tendent a un excés de morositat, més acusat encara (o al menys a mi m’ho va semblar) la nit del segon cast. Ni orquestra ni cor (s’escolten massa solistes) van donar el millor de les seves possibilitats. Curiositats de la vida, l’anterior producció de Lucia di Lammermoor al Liceu també venia importada de Zuric. La nova proposta de Damiano Michieletto es va capficar més del marc simbòlic, amb les deambulacions regulars d’un espectre femení, que de la direcció de personatges, força limitada. Alguns recursos eren ben tòpics, com el vestuari feixistoide o, en l’escena de la bogeria, la il·luminació rogenca de l’omnipresent torre de Pisa de vidre i metall que vam haver d’aguantar durant tota la funció. Això sí, va ser una sorpresa veure Lucia morint com Tosca.

[Versió ampliada del text publicat el 6 de desembre al diari ARA]
Fotos: A. Bofill

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.