dimarts, 22 de desembre del 2015

Dos tirans a València: 'Macbeth' de Verdi amb Plácido Domingo i 'Silla' de Handel per Fabio Biondi



La temporada del Palau de les Arts de València ha començat oficialment, després de diverses propostes preliminars, amb dos espectacles marcats per la tirania. Al menys, aquest és un dels trets distintius dels protagonistes de Silla de Handel i Macbeth de Verdi. La primera obra era el debut de Fabio Biondi com a codirector musical del teatre en una òpera escenificada, mentre que la segona era el retorn de la figura més il·lustre que manté el Palau al cartell, Plácido Domingo.


El segon tirà, de fet, ho semblava menys, potser a causa de la coneguda reticència de Domingo a encarnar papers de malvat, fins i tot ara que fa de baríton. La seva composició de Macbeth va ser, conseqüentment, dubitativa, una figura sempre a remolc de la força de voluntat de la seva demoníaca esposa. Una visió plausible, en tot cas. La prestació vocal ja va ser una altra cosa. Ja no cal estendre’s més en la qüestió del tenor cantant de baríton, però el desgast de l’instrument és evident, amb un fiato més curt que deriva en un legato entretallat. Sumem-hi instants en què Domingo semblava insegur o, simplement, desapareixia rere el conjunt (el final de l’acte segon) o frases importants que passen sense més. És veritat que en la segona part de l’espectacle va ressorgir una mica, sense que la seva incòlume força de convicció fos suficient per enlairar una interpretació amb massa intermitències. Aquest modest cronista no és ningú per negar el dret de Plácido Domingo a mantenir intacta la seva il·lusió per pujar als escenaris. De la mateixa manera, aquest modest cronista també creu que l’hivern de la seva carrera s’està allargant massa (sense que, per descomptat, això afecti la seva glòria acumulada).


Ekaterina Semenchuk no és la primera ni l’última mezzosoprano en posar-se el vestit de Lady Macbeth. La veu és sucosa, extensa, les notes hi són totes, de dalt a baix -bé, totes menys una, el re bemoll climàtic de l’escena del somnambulisme va ser un mig esgarip- i les agilitats són servicials. Semenchuk va combinar amb encert la potència infernal de la virago amb els accents sibil·lins de la intrigant verinosa, tot i que la dicció pecava de cotonosa (les consonants no espetegaven) i en ocasions no acabava de rematar amb la màxima brillantor les seves intervencions. Fos com fos, una Lady Macbeth que feia respecte.


Alexander Vinogradov va ser un Banco inconfusiblement eslau, potent, amb l’adequada estatura tràgica a “Come dal ciel precipita”. El potencial de Giorgio Berrugi com a Macduff, centrat en un instrument de notable bellesa, mereix una tècnica més afermada que eviti pianíssims escanyats. Un cop més, les forces estables del Palau de les Arts van ser un dels motors de la representació. Si el Cor de la Generalitat Valenciana va brillar a “Patria oppresa”, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana va rendir en mode demostratiu sota la batuta de Henrik Nánasi, actual director musical de la Komische Oper de Berlín. El to ominós, nocturn, fantasmagòric de la partitura va estar ben traduït, sense que el director hongarès estalviés contundència en els grans clímaxs. La curiositat va ser la introducció del final original del 1847, amb una breu ària per a Macbeth i un cor més expeditiu que el de la revisió de 1865 (que mai m’ha entusiasmat, haig d’admetre), un afegit que ja es va donar quan el muntatge es va estrenar el 2011 a Salzburg.


La producció de Peter Stein va generar llavors controvèrsia no per la seva radicalitat, sinó per tot el contrari, pel seu caràcter tradicional. Que tota una patum del teatre europeu afirmés que ell oferia fets, no interpretacions, és poc menys que revolucionari en els temps que corren. No falten espases, armadures i vestuari medieval, però també bones idees visuals, com ara unes bruixes que eren un encreuament dels deliris de Füssli amb Tron de sang de Kurosawa, el bosc de sicaris o la deambulació sonàmbula de Lady Macbeth. Passar de l'amplíssim espai de la Felsenreitschule al més reduït d’un teatre concentra l’acció, represa per Carlo Bellamio, i fa que l’atenció es dirigeixi més a la música: potser aquest és el problema? O el literalisme, la pulcritud naïf de la proposta són insuficients per fer justícia a aquest gran Verdi?

Un tirà amb final feliç
Si Macbeth no necessita presentació, Silla és tota una raresa, una òpera de la primera etapa de Handel a Londres, després de l’èxit fulgurant de Rinaldo, l’estrena de la qual segueix envoltada d’incerteses (seria cap al 1713). La inspiració no és homogènia, la qual cosa no impedeix la presència de abundoses belleses musicals que contrasten amb la personalitat odiosa del protagonista, un tirà despietat de l’antiga Roma que menysprea l’esposa per perseguir sense manies dues dones compromeses. Com a tota opera seria, el final és feliç i Silla es penedeix, una conclusió ben forçada fins i tot acceptant els cànons de l’època.


Sota el nou règim de Davide Livermore (el nom del qual apareix també en la portada dels escarransits programes de mà), el Palau de les Arts viu una invasió italiana, començant per la singular, per bicèfala, direcció musical, repartida entre Roberto Abbado i Fabio Biondi. El fundador del grup Europa Galante, amant de les rareses, va ser el principal atot d’aquest muntatge presentat en el soterrani Teatre Martín i Soler. Amb una flexible Orquestra de la Comunitat Valenciana, Biondi va liderar des del violí una versió més amorosida que impulsiva, sense que per això faltés energia en els números més virtuosístics.


L’acústica crua de la sala va afectar tant els instruments (a banda d’alguns desencaixos d’afinació) com les veus, reclutades en la seva gran majoria en el Centre de Perfeccionament Plácido Domingo. Va destacar Karen Gardeazabal, lluminosa com a Metella, la dissortada esposa de Silla (amb un look Hillary Clinton), mentre que a bon nivell va estar la Flavia de Federica Di Trapani, qui, amb el Lepido d’Elisa Barbero, va protagonitzar un duo preciós. Correcta la Celia de Nozomi Kato, no tant l’imprecís Claudio d’Adriana Di Paola mentre que l`única veu masculina, Michael Borth, ben poc tenia per cantar. Ironies del destí, la cantant més fluixa no estava associada al Centre, i, a més, era la protagonista. Benedetta Mazzucato va ser un Silla de veu mat i agilitats laborioses, tot i que va millorar una mica durant la funció.


L’actualització de la trama fet per la directora d’escena Alessandra Premoli emfasitzava el to dictatorial del règim de Silla, el seu caràcter d’estat policial: detencions, humiliacions, tortures, desapareguts amb mares que els busquen (l’eco de les Mares de Maig argentines era clar). Premoli va aconseguir clarificar el garbuix de l’argument i oferir accions paral·leles que no ofegaven les àries. El look pobre de decorat i vestuari denotava recursos limitats per a una proposta que, al menys, va servir per presentar per primer cop a l’Estat, i amb gran dignitat, un Handel desconegut.

Fotos: Tato Baeza

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.