'La damnation de Faust', amb Bryan Hymel, Bryn Terfel i Sophie Koch, obre un cicle Berlioz a l'Òpera de París

L’última òpera del 2015 no va ser ben bé una òpera, perquè Berlioz no va escriure La damnation de Faust per al teatre. No seria fins al 1897, molts anys després de la mort del compositor francès, que aquesta obra, un dels fracassos més coents i ruïnosos de la seva carrera quan es va estrenar el 1846, arribava als escenaris, encetant una tradició que continua fins ara. Amb aquest títol Stéphane Lissner enceta també a l’Òpera Nacional de París un cicle Berlioz que continuarà en properes temporades.

Després de l’impactant Moses und Aron ja ressenyat, aquesta segona nova producció de l’era Lissner a la Bastilla reunia un equip, sobre el paper, enlluernador, encapçalat, en les primeres funcions per Jonas Kaufmann, seguit per Bryan Hymel, el tenor que va ocupar el lloc de l’alemany quan aquest va ser baixa fa tres anys a Les troyens del Covent Garden. Sense dubtar de l’excel·lent prestació que deuria oferir Kaufmann, en principi la veu de Hymel, d’emissió més alta i color més clar, seria més apropiada per al Faust berliozià (i, en general, per al repertori francès del segon terç del segle XIX). En el seu debut a l’Òpera de París, Hymel no va decebre. Cert, el timbre no serà un paradigma de seducció, però el cant és sempre elegant i ben matisat i el registre agut és refulgent. A més, el tenor nord-americà va posar tota la carn a la graella a la “Invocation à la nature”, un dels passatges més visionaris de la partitura.

Aquest Faust va ser temptat pel més sardònic, insinuant i pletòric dimoni imaginable, un Bryn Terfel sensacional com a Méphistophélès. Si la veu ha perdut amb els anys, com és lògic, flexibilitat i vellut, el cantant manté la mateixa capacitat de subjugar amb una mínima inflexió o un petit gest. Amb una interpretació en conjunt esplèndida, Sophie Koch no va acabar de jugar en la mateixa lliga. El pas per rols més feixucs es fa notar en un so més dur (com Terfel, vaja) i alguns aguts estaven baixos d’afinació. És, en tot cas, una Marguerite de molt bona línia, més destacable a “D’amour l’ardente flamme” per la seva noble contenció que a la “Chanson gothique”. Complidors el Brander d’Edwin Crossley-Mercer i la Veu Celestial de Sophie Claisse.

La primera fila de platea no és el millor lloc per gaudir d’una representació, tampoc en una immensa Bastilla a la qual, després dels terribles atemptats del novembre, s’accedeix sota un arc detector de metalls. Tot i l’inevitable desequilibri de plànols sonors, l’avantatge va ser veure de ben a prop en acció Philippe Jordan. Més preocupat en teixir una opulenta base sonora que en esmicolar en detalls la partitura, la batuta del director suís va combinar refinament amb l’adequada brillantor, graduant amb precisió el discurs (el pas del brutal Pandaemonium a l’excels epíleg va ser impecable). Cosa no gaire freqüent, al final de la representació l’orquestra va aplaudir amb ganes el seu titular. El conjunt parisenc va sonar molt bé, amb solistes de mèrit com el corn anglès a la gran ària de Marguerite. El cor també va estar en mode demostratiu, en especial els homes –en ocasions, semblava una competició entre cordes- més que no pas unes dones a vegades tremoloses (les contralts al cor inicial, les sopranos al final). José Luis Basso està fent, i segur que farà encara més, una bona feina.

L’estrena de la producció va ser un escàndol monumental dirigit sobretot contra la direcció d’escena d’Alvis Hermanis. En la funció dominical que vaig veure hi va haver alguna protesta al final de la primera part (també algun bravo), però el final va ser pacífic. Tenint en compte la discontinuïtat volguda de l’estructura dramàtica, la Damnation és un títol que admet propostes imaginatives i variades. La del director letó sorprèn pel seu punt de partida: una explícita identificació entre Faust i el seu anhel d’anar més enllà amb el cientific britànic Stephen Hawking i la seva recerca de la teoria del tot, l’equació única que expliqui tots els fenòmens, macro i micro, de l’univers. Tot plegat condimentat amb la certesa de Hawking de que la humanitat haurà de deixar la Terra per sobreviure i colonitzar un planeta com Mart. Per això s’esmenta directament el projecte de dur un grapat de voluntaris en un viatge només d’anada al planeta roig. Un ballarí històric de la companyia de Pina Bausch, Dominique Mercy, encarna un Hawking deambulant amb la seva cadira de rodes amb una increïble immobilitat corporal.

Acceptada la premissa, el seu desenvolupament no és gaire clar. Méphistophélès tempta Faust amb teories i experiments diversos, en els quals col·labora un omnipresent ballet (coreografia d’Alla Sigalova) ja sigui com a animals de laboratori, soldats o parelles aparellant-se. Els vídeos de Katrïna Neiburga reforcen el vessant experimental, mostrant també imatges de la natura i de Mart. Per sort (o no, mai se sap) durant la funció a la qual va existir ja s’havia retirat un vídeo que havia generat un gran enrenou a l’estrena: dos cargols copulant mentre Marguerite canta “D’amour l’ardente flamme”. Justament, la relació entre Faust i la noia no acaba de quallar a escena de forma convincent. La cavalcada infernal per internar salvar-la esdevé per a Faust un malson amb ulleres de realitat augmentada mentre el dimoni recluta la tripulació cap a Mart. Faust queda relegat a la cadira de rodes mentre Hawking/Mercy executa una preciosa dansa, flotant cap a les estrelles sobre la música etèria de Berlioz. Es confirma la teoria de que Hermanis no es repeteix mai: aquesta Damnation no s’assembla en res a altres muntatges que li he vist. Si conceptualment hi ha molts elements discutibles, visualment el muntatge és vistós i no ofèn. Al menys, a aquest cronista.

Fotos: Felipe Sanguinetti