Entrades
L’Òpera Estatal d’Hamburg ha començat aquesta
temporada una nova etapa sota la direcció musical de Kent Nagano, per qui tinc
tant de respecte com d’admiració. Un dels motius, la seva ferma creença en
l’òpera contemporània, materialitzada ara amb l’estrena a la ciutat hanseàtica
de Stilles Meer, de Toshio Hosokawa,
de qui ja havia gaudit de valent amb Hanjo
a la Triennal del Ruhr.
Com es por plasmar en forma artística una
tragèdia tan enorme i inabastable i, al mateix temps, tan recent, com el
tsunami que va devastar el Japó el 2011 i el consegüent accident nuclear a la
central de Fukushima? Com honorar els milers de víctimes sense caure ni en la
sensibleria ni en la manipulació ni en el tremendisme? La resposta d’Hosokawa i
els seus col·laboradors és amb tacte, respecte i sublimació poètica. El punt de
partida és un text d’Oriza Hirata (també director d’escena) convertit en base
del llibret en alemany de Hannah Dübgen, que ajunta, per una banda, elements
del drama de teatre nō Sumidagawa (el
mateix en què es basa Curlew River de
Britten), i, per altra, de la novel·la La
ballarina d’Ōgai Mori.
Claudia, una ballarina alemanya resident al
Japó, es nega a acceptar la mort, a causa del tsunami, del seu fill Max. Mentre
ella espera el retorn del nen, amb la mirada fixa sobre el mar ara en calma del
títol, la comunitat on viu realitza les seves cerimònies de dol, deixant com a
ofrena llanternes a les aigües i visitant el cementiri contaminat per radiació
amb vestits de protecció (un robot informa de les zones on hi ha perill). L’arribada
de Stephan, el pare del noi a qui Claudia va abandonar no li fa canviar el seu
sentit de la realitat, diferent al de tots el que l’envolten. Haruko, germana
del company japonès de Claudia, creu trobar una solució, reviure el drama Sumidagawa, que també tracta d’una mare
cercant el seu fill mort, perquè Claudia es pugui acomiadar definitivament de
Max. Però com diu la pròpia Claudia al bell mig de l’obra, la realitat que tots
veuen, ella no la veu pas. I, al final, ella seguirà vivint en la seva pròpia
realitat.
La música d’Hosokawa té, tant en els moments
de quietud com en els d’agitació, una força natural, orgànica, altament
suggerent. Una furiosa toccata per a percussió, evocació de la catàstrofe, obre
la partitura i serveix també de punt de cesura en el desenvolupament d’un drama
subtil, sense efectes barats. L’orquestra sovint crea, a partir d’una base en
aparença estable, onades sonores amb un ímpetu paulatinament creixent, amb un
ús refinat dels solistes instrumentals (violí i violoncel per a les primeres
intervencions de la mare, subratllant el seu sentit alterat de la realitat; l’arpa
en els trams finals), fins que la música desapareix sota la remor d’aquest mar
que Claudia no deixarà mai de sotjar. Aquests fluxos i refluxos orquestrals serveixen
de coixí sonor a unes línies vocals que respecten per sobre de tot la prosòdia
del text sense oblidar, ara i adés, inflexions orientalistes.
Susanne Elmark és una Claudia de veu lleugera i
clara, amb una entrega sincera en tot moment, fins i tot en les ascensions a l’estratosfera
(per sort, Hosokawa no demana impossibles a les veus). Mihoko Fujimura és una
Haruko de cant càlid, però també punyent quan explicita que Max és mort. Podria
sorprendre que el paper de Stephan estigui assignat a un contratenor, però el
fantàstic Bejun Mehta ho justifica amb escreix, amb moments commovedors, com l’evocació
del fill que amb prou feines ha conegut. Viktor Rud i Marek Gasztecki com a pescadors
van estar encertats, igual que el petit conjunt vocal que té al seu càrrec un
meditatiu cor que és un dels fils conductors de la partitura. Al fossat, Kent Nagano dirigeix amb la
convicció que se suposa al motor de l’encàrrec, traduint, gràcies a una notable
orquestra, els múltiples refinaments de l’escriptura d’Hosokawa, mantenint la
tensió durant l’hora i mitja que dura l’òpera. El muntatge d’Oriza Hirata va
defugir l’anècdota truculenta (més enllà dels vestits antiradiació) per
concentrar-se en els elements més depurats del drama. L’escenografia d’Itaru
Sugiyama es reduïa a una plataforma circular i una rampa inclinada, punt de
connexió entre les dues realitats que habita Claudia, mentre que l’acurada
il·luminació de Daniel Levy suggeria el pas de les hores del dia. Una òpera
colpidora.
Fotos: Arno Declair
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.