Entrades
Dues expedicions competint en una cursa contra
el temps i les adversitats per ser els primers en arribar al Pol Sud. Aquest és
l’argument de South Pole, l’òpera que
ha vist la llum a Munic en una de les estrenes més esperades de la temporada.
L’Òpera Estatal de Baviera va posar tota la carn en la graella per dur a escena
en les millors condicions l’obra d’un compositor no gaire conegut, el txec
Miroslav Srnka, i el resultat va ser una llarga i càlida ovació.
Srnka i el seu llibretista, el dramaturg
australià Tom Holloway, han bastit el que ells mateixos subtitulen una “doble
òpera”, ja que la seva atenció es fixa simultàniament en les expedicions
encapçalades pel britànic Robert Falcon Scott i el noruec Roald Amundsen que,
per rutes diferents, creuarien la superfície nevada de l’Antàrtida en una cursa
que guanyaria Amundsen quan el 14 de desembre de 1911 arribava al Pol Sud. 35
dies després ho feia el grup britànic, el qual trobaria la mort en el camí de
tornada. A banda de pinzellades sobre els membres de l’expedició, el llibret se
centra en l’obsessió comuna dels dos capitans i en els seus fantasmes
personals, encarnats per aparicions recurrents de sengles figures femenines:
Kathleen, la muller de caràcter fort de Scott, i una anònima Landlady, una
amant d’Amundsen que es va suïcidar al ser abandonada. L’evolució dels dos
grups a vegades és simultània, amb frases idèntiques o amb petites variants, en
altres ocasions amb un decalatge que marca el ritme diferent que segueixen. La
caracterització de les expedicions (amb més camaraderia la britànica, més
jeràrquica la noruega), deixa clar que, a banda de la sort, els escandinaus
comptaven al seu favor amb una millor preparació.
A la simetria dramàtica respon la simetria de
la partitura, que comença i acaba amb el so rítmic del codi Morse entonat per les
veus. El primer telegrama avisa Scott que Amundsen es dirigeix al Pol Sud, i no
al Nord com es creia, mentre un agitat conjunt vocal proclama l’objectiu,
l’Antàrtida. És el punt d’arrencada d’una partitura profusa, exuberant, rica en
efectes, en la qual Srnka sembla haver abocat tots els recursos disponibles, i
més. Nascut a Praga el 1975, el compositor txec ja té en el seu currículum un
grapat d’encàrrecs de prestigi, incloent una òpera de cambra estrenada també a
Munic el 2011, Make No Noise, basada
en el film La vida secreta de les
paraules d’Isabel Coixet. No és aquesta l’única connexió entre Srnka i la
cineasta catalana, ja que el seu corpus també inclou una peça inspirada en La meva vida sense mi.
L’escala de South Pole és una altra, per descomptat, començant pel motor
principal de l’obra, una orquestra voluminosa i hiperactiva, fins i tot quan es
manté en un volum soterrat. Una orquestra de la qual el compositor extreu un
bon grapat de sonoritats originals alhora que suggestives de la grandesa dels
paisatges antàrtics i del seu caràcter més terrible. La superposició d’accions
i nivells musicals inclou les gravacions originals que escoltaven els dos grups
enmig de la neu: l’ària de la flor de Carmen
per Caruso els anglesos, la Cançó de
Solveig els noruecs. Per contra, el tractament de les veus, com passa en
tantes òperes del nostre temps, és menys reeixit, tot i encerts notables com la
concentrada escena entre Scott, Amundsen i les dues dones que tanca la primera
part, el passatge entre elles dues a la segona part o el fragment en què les expedicions
es veuen forçades a sacrificar els ponis i els gossos. Una partitura, en
definitiva, que impressiona més que no pas emociona.
Kirill Petrenko, l’aclamat titular de Munic,
va crear sempre l’atmosfera més adient i va controlar amb mà ferma tots els
estrats d’una partitura complexa en la que era la seva primera estrena absoluta
d’una òpera (sembla mentida), mentre que Hans Neuenfels signava un muntatge de
gran nitidesa, il·lustrant la trama sense fer escarafalls. Amb escenografia de
Katrin Connan i el mateix Neuenfels, vestuari d’Andrea Schmidt-Futterer i llums
de Stefan Bolliger, tot passava en un cubicle blanc, britànics a l’esquerra i
noruecs a la dreta, presidit per una creu negra, l’objectiu a assolir. Tara
Erraught (Kathleen) i Mojca Erdmann (Landlady) van aportar una necessària calidesa
a una obra dominada per les veus masculines. Un dels encerts de Srnka és
diferenciar britànics (tenors) i noruecs (barítons), amb dos ben travats
quartets d’expedicionaris entre els quals es pot destacar Dean Power (Lawrence
Oates) i Tim Kuypers (Hjalmar Johansen). Els primers estaven encapçalats per
l’Scott hiperactiu, però de volum limitat, de Rolando Villazón mentre que
Thomas Hampson va ser un imponent Amundsen, impecable de veu i de fraseig (i de
dicció, era a qui millor s’entenia el text anglès), un gegant amb peus de fang
que rep el telegrama final informant de la mort de Scott. El vencedor reconeix
que el Pol Sud és ara del seu rival mentre la música es dissol en el silenci.
Fotos: Wilfried Hösl
[Versió ampliada del text publicat el 2 de
febrer al diari ARA]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.