Un convit de noces descontrolat: Calixto Bieito estrena un nou muntatge de 'The Fairy Queen' de Purcell a Stuttgart

L’Any Shakespeare està tenint un reflex molt intens en el món de l’òpera. Després dels sengles Otello (de Verdi i de Rossini) al Liceu, ara tocava fer la maleta per veure una nova producció de Calixto Bieito en un dels seus feus, Stuttgart. Ben mirat, en aquest cas no hauríem de parlar d’òpera, sinó de semiòpera, perquè aquest és el gènere que s’assigna normalment a The Fairy Queen de Purcell.

L’Orfeu britànic va escriure la seva meravellosa partitura per a una adaptació d’El somni d’una nit d’estiu al gust del seu temps, si bé els números musicals per a cadascun dels cinc actes tenen escassa relació, per no dir cap, amb l’argument de l’obra. Són brillants divertiments que conviden a fer narracions alternatives, com el vistós muntatge de David Pountney per a l’English National Opera que es va poder veure al Liceu fa anys. Un altre camí pot ser tornar a l’original shakespearià, la ruta que segueix Bieito a la seva manera per oferir un espectacle total. El director català adapta i retalla el text del bard anglès (presentat en traducció alemanya) per explicar una història una mica diferent, un retrat, com sempre amb Bieito punyent, tot i que aquest cop banyat amb tocs de comèdia, sobre les dificultats de l’amor, la fragilitat de les passions i la variabilitat dels desitjos.

Tot comença al foyer del teatre, on els espectadors assisteixen al casament, entre hortera i caòtic, de Lysander i Hermia, que conviden tothom a dins de la sala per començar la festa nupcial. Un convit amb aspecte anys 70 (qui sap, potser Bieito evoca fantasmes de la seva joventut), començant pel vestuari (Anja Rabes n’és l’autora) de l’orquestra, un conjunt que, situat en una grada giratòria (decorat de Susanne Gschwender), recorda els conjunts petardos d’aquella època. Com en tot casament, hi ha un punt en que la festa es descontrola: els personatges madurs (Titania i Oberon) deixen anar el seu desencant, i el caprici comú pel mateix jovenet; els afectes dels personatges joves varien amb una rapidesa impensable; les parelles s’intercanvien, fins i tot les orientacions sexuals oscil·len, en un maelstrom emocional sota la mirada (i la intervenció) d’un Puck murri i entremaliat, encarnat per una esplèndida actriu, Maja Beckmann.

A diferència de l’original purcellià, Bieito no estableix cap separació entre la part recitada i la musical, entre actors i cantants, creant un muntatge d’una homogeneïtat i fluïdesa admirables. L’abandonada Hermia (humiliada sense misericòrdia quan tots els altres la mullen) i Titania amb les seves pulsions animalistes -sensacional el moment en què la reina de les fades es desperta no per enamorar-se de Bottom amb un cap de ruc, sinó d’un espectador a qui porta a l’escenari per mostrar-li el seu regne- són les figures més punyents del conjunt, però Bieito també dóna, en una posada en escena curulla d’idees, solucions de gran brillantor i pinzellades divertides directament derivades de Purcell i el seu anònim llibretista, com el retrat de les quatre estacions de l’acte quart o els gags xinesos de l’acte cinquè. Ah, i també surten quatre senyores grans i un conill més insistent que el de Duracell. La cita del llibret que presideix el decorat és el millor resum d’aquesta proposta tan estimulant de Calixto Bieito: “One charming night gives more delight, than a hundred lucky days”. Però el dia torna i amb ell es restaura l’ordre. Al menys, de moment.

Com al Platée de Rameau que Bieito va estrenar a Stuttgart, aquesta Fairy Queen comptava com a director musical amb un bon especialista del repertori barroc, el britànic Christian Curnyn. La seva versió ben apamada (però amb algun número tallat) va dur a bon port l’obra, amb una orquestra moderna de notable refinament i flexibilitat (amb un vilafranquí, Josep Maria Martí Duran, al llaüt). Aquesta funció era una coproducció entre la Staatsoper de Stuttgart i la Schauspiel, on es va dur a terme, amb intèrprets de les dues institucions. Sempre que he vist actors alemanys he quedat admirat de la seva versatilitat, ja sigui en la declamació o en el llenguatge corporal, i aquí hi havia una bona mostra, com l’esmentada Puck o la Titania madura i desencantada de Susanne Böwe (semblava que en qualsevol moment es podia posar a cantar The Ladies Who Lunch del Company de Sondheim que, per cert, també ha dirigit Bieito). No menys implicats en tots els aspectes de la producció –i Bieito sempre demana molt als intèrprets- van estar els cantants com les sopranos Lauryna Bendžiūnaité i Mirella Bunoaica, o els tenors Alexander Sprague i Mark Milhofer (hilarant en el diàleg entre Coridon i Mopsa amb l’actor Johann Jürgens). Calixto Bieito comença molt bé un any carregat de projectes prometedors. En veurem cap a Barcelona?

Fotos: Julian Röder