La temporada 2016-17 del Gran Teatre del Liceu: una programació entre la prudència i el desequilibri

El Gran Teatre del Liceu ha presentat la temporada 2016-17 i, per tant, toca fer una petita valoració d’urgència. Una valoració en la que s’alternen la il·lusió per veure algunes obres, produccions i/o cantants ben atraients amb un regust agredolç causat per una programació d’una prudència extrema, per no dir d’un conservadorisme acusat (sí, ja sé que hi ha Quartett, però una flor no fa estiu). Més greu, tanmateix, és la percepció que la temporada està molt desequilibrada.

Restant els tres títols en versió de concert, que obeeixen més aviat a circumstàncies específiques -sengles vehicles per a Plácido Domingo i Jordi Savall, més una tardana reaparició de l’opereta en un format no gaire propici (pel que es dedueix del dossier, serà, però, només una selecció de Die lustige Wittwe?)-, tindrem onze òperes escenificades, dos més que al 2015-16, si bé en termes de representacions en són només set més. D’aquests onze títols, sis (més de la meitat) són de tan sols dos compositors, Mozart i Verdi. Grans genis, sens dubte, però no pas els únics que han existit. I la resta de títols són, en la seva immensa majoria, obres del gran repertori més comú, magistrals moltes, per descomptat, però que acaben de reforçar la prudència i/o conservadorisme esmentats abans. És lògic que un teatre de stagione com el Liceu no pugui cobrir en un any tota la immensa varietat del repertori, però per la mateixa regla de tres, amb un marge reduït de programació de títols aquest desequilibri és encara més flagrant.

No seré gaire original al dir que un dels espectacles que més trepidació prèvia em provoquen és l’Elektra del desaparegut Patrice Chéreau amb pràcticament el mateix repartiment que va estrenar la producció el 2013 al Festival d’Aix-en-Provence, incloses les tres formidables protagonistes femenines (Herlitzius, Meier, Pieczonka) i el nonagenari Franz Mazura. Qui no serà al fossat és Esa-Pekka Salonen, però no es pot tenir tot en aquesta vida. Ben mirat, i sense desmerèixer en absolut la tasca que està realitzant Josep Pons, en el capítol de directors d’orquestra hi ha un risc cert d’estancament en la qualitat de les batutes convidades.

Altres elements destacables de la temporada? Christof Loy (Macbeth) sempre és un director d’escena a qui paga la pena seguir; Piotr Beczala és un Werther sensacional; Quartett de Francesconi (o l’han programat per La Fura dels Baus?) pot ser una de les perles de la temporada; Marius Kwiecen és un dels Don Giovanni més aplaudits del moment; Philip Stölzl (Der fliegende Holländer) sol signar produccions ben vistoses, si bé no sempre reeixides; i Joan Anton Rechi té l’àrida tasca de refer un dels pitjors muntatges de la història recent del Liceu, Il trovatore del desè aniversari de la reobertura (sí, molt pitjor que l’últim Otello). Creuem els dits perquè la plaga de cancel·lacions d'aquesta temporada no s'encomani a la següent.

Quan estigui disponible el llibret de la temporada es podrà comprovar com queda reflectit l’anunciat descens en el preu de les localitats: petita reculada després del clatellot que molts abonats van rebre aquest curs? Tanmateix, hi ha una frase del dossier que em genera certa inquietud, ja que junt amb “una clara aposta dels nous públics” (un dels tòpics més suats de l’actualitat) es pretén “recuperar l’esperit popular del gènere”. La meva comprensió lectora es veu desafiada per aital afirmació. Si això vol dir programar només títols arxipopulars, aquest és el camí seguit pel teatre amb creixent entusiasme. En aquesta línia, la conversió d’un torn d’abonament popular en un Torn d’Iniciació a l’Òpera també genera certa perplexitat. Es tracta de segregar els que (amb totes les cometes) en saben dels que no en saben? Per què no poden gaudir del mateix? Si es vol facilitar l’accés a joves o persones grans amb descomptes significatius, per què no s’obre a tot el conjunt de la temporada? No tinc cap evidència empírica, però sí la sospita raonada que, en el fons, aquestes polítiques de descomptes les aprofiten sobretot els que, igualment, ja tenen intenció d’anar al teatre (però potser no els recursos). Sigui com sigui, aquesta obsessió pels nous públics fa que hom es pregunti si es dediquen els mateixos esforços per conservar (o recuperar) els vells públics. Però aquest mal no és exclusiu del Liceu. 

Fotos: Brescia e Amisano (Elektra, Quartett), Monika Rittershaus (Macbeth), Matthias Baus (Der fliegende Holländer)